Els quasi dos segles que s’escolen entre el 218 aC, l’inici de la conquesta d’Hispània per Roma, i el principat d’August constitueixen un moment cabdal de la història d’aquest país, potser com cap altre. En aquell lapse de temps no especialment llarg, en un món on les coses passaven a poc a poc, on els canvis es produïen amb lentitud, aquest territori, l’antiga Indigècia (i, evidentment, una part signi cativa del que seria el conuentus Tarraconensis) mudà completament a tots els nivells ns al punt que allò que havia estat ja no era, l’estructura territorial i la seva administració eren ben bé unes altres, les ciuitates havien substituït maneres d’organitzar-se ben diferents i la ciutadania romana plena o mancada (ius latii) era majoritària entre els homes lliures (ingenui) que habitaven aquest indret. La cultura predominant era, ara, la koiné hel·lenística adaptada i puntualment modi cada per Roma, i la llengua de relació, la que s’aprenia i la que esdevenia vehicle de comunicació era el llatí. En sis o set generacions, aparentment, el cercle s’havia clos. En aquest treball ens toca presentar sintèticament com succeïren aquestes transformacions al camp, la peça econòmica clau en el món antic, l’explotació del qual esdevenia la principal i més important activitat dels habitants d’aquestes terres.