La figura del garrotxí Joan Roura-Parella (Tortellà, 1897 – Middletown, 1983) resulta interessant per tota una sèrie de motius, dels quals en sobresurten dos. En primer lloc, i tal com sol passar en la història del pensament, perquè la seva trajectòria vital i intel·lectual reprodueix i expressa alguns dels trets més distintius del temps històric en què es desplegà. Quan observem les vicissituds i les facècies que li va tocar viure, quan parem atenció a les iniciatives que emprengué, es fa difícil no veure un personatge marcat per un conjunt de circumstàncies cabdals de la nostra història: la situació de la pedagogia en el primer terç del segle xx, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, l’exili americà, etcètera. D’altra banda, però, i tal com sol passar també en qualsevol història del pensament, Roura-Parella és interessant per la seva singularitat com a pensador, és a dir, per la dificultat a l’hora de reduir-lo definitivament a un conjunt ben delimitat de corrents de pensament o doctrines. Roura-Parella, en aquest sentit, és interessant per les coses que va escriure i va dir ell i no pas solament com a persona que s’ha vist afectada per les vicissituds del temps històric que li ha tocat viure.
