La pesada llosa del franquisme no només va tapar amb la seva ombra aclaparadora la discrepància política o la rivalitat ideològica. També, o alhora, va sepultar carreres professionals que estaven en el seu apogeu. Currículums truncats, temporalment o de manera definitiva, en alguns casos desviats cap a altres terrenys, en el sentit professional o en l’estrictament geogràfic. Així doncs, a l’acabament de la Guerra Civil van ser molts els ciutadans expulsats del seu entorn familiar i professional per la via de l’exili o les diverses formes de repressió, que van incloure des de la presó (o la mort) fins a la depuració professional, la inhabilitació o el desterrament, o també un còctel dramàtic d’aquestes diverses fórmules de revenja oficial. nEmili Blanch (1897-1996) va ser una de les víctimes que responen a aquest perfil. Responsable de les construccions de la Generalitat de Catalunya a Girona durant la República i destacat representant de l’arquitectura racionalista, va viure la repressió i l’exili acabada la Guerra Civil. El seu cas, un de tants, és un testimoni particular carregat d’intensitat personal, però alhora resulta paradigmàtic d’un perfil de professional brillant víctima de la repressió total i sistemàtica del règim victoriós. Un cas abocat a l’èxode i a l’oblit que en aquest treball pretén ser ressituat en la Història, en el lloc destacat que ben segur hauria assolit sense la mediació nefasta de quaranta anys de dictadura. nn