Tota l’obra de Xirau és un intent de superar l’intel·lectualisme tradicional, incapaç de resoldre la crisi moderna entre allò que és i allò que hauria de ser. Es tracta d’un intel·lectualisme que separa tan radicalment l’objecte i el subjecte que, un cop feta la separació, ja no pot arribar a entendre el coneixement com allò que realment és, com un acte personalment comprensiu de la realitat. Segons Xirau, aquest divorci entre la rigidesa de l’ésser i l’espontaneïtat del subjecte que acull i valora només es pot superar si no es plantegen per separat els àmbits dels fets i dels valors. Se n’ha de saber trobar, doncs, la confluència.n nPer això Xirau proposa una fenomenologia harmonitzadora de diverses tendències, basada en una metafísica de l’amor i orientada cap a la reforma de la societat a través de l’educació. El seu és un intent de restauració de la unitat perduda del món i de l’esperit. El que ell anomena «l’ordre de l’amor» vol aconseguir la «personalització» de la realitat, que no és mai objectiva i tancada, sinó sempre confluent i oberta. La realitat de l’ésser té sempre, doncs, un component subjectiu, de valor, que li dóna el seu caràcter dinàmic, profund. n