Francesc Mirabent Vilaplana (1888-1952) tal vegada no sigui un pensador ineludible de la història de la intel·lectualitat catalana. Però la seva figura i el seu treball són molt dignes de consideració. Ens ajuden a entendre tant el període immediatament anterior a la Guerra Civil, ple d’entusiasme i bones intencions, com la situació desoladora en què es va trobar la universitat catalana en el període de postguerra. Entre un moment i l’altre, l’obra de Mirabent s’alça amb una dignitat molt considerable. Representa, a més, una baula important de la cadena que traça una certa trajectòria al llarg de la història del pensament modern a casa nostra, especialment en els estudis sobre l’estètica.