No tinc cap dubte que hi ha d’haver un bell misteri en la relació íntima que s’estableix entre els palafrugellencs i la muntanya de Sant Sebastià. Perquè només una mena d’enamorament, una mena de passió amorosa pot explicar l’encís que ens desperta el lloc. Un misteri que, penso, té molt a veure amb la vida, intensíssima, que s’hi ha desenvolupat al llarg de la història, i a la seva omnipresència com a mirador privilegiat de la nostra rodalia.

La visió de la muntanya ens recorda qui som i d’on venim: disposar en un mateix espai de les restes del nostre passat més llunyà en continuïtat fins als nostres dies ens ajuda a fixar la nostra memòria, la nostra identitat i el nostre arrelament a una terra i a un país; la seva preeminència geogràfica ens marca les nostres fites més íntimes, aquelles que ens permeten reconèixer el nostre paisatge més immediat, la nostra porció d’espai més reconegut.

Deia Josep Pla, el nostre escriptor més universal: «Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor […]. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada […]. Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri —que era per a mi un cementiri familiar […]. Aquell dia vaig sentir-me davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat».

Aquest és el sentiment que tenim els palafrugellencs envers la nostra muntanya màgica, i és per això que l’Ajuntament des de fa molts anys vetlla i protegeix aquesta part fonamental del nostre patrimoni col·lectiu —arquitectònic, mediambiental, però també immaterial i cultural—, així com també en garanteix el seu ús i gaudi col·lectiu. Perquè tenim clar que la seva preservació representa, alhora que una obligació, una prova de sensibilitat, fent palesa la idea que protegir el nostre llegat històric és fer reviure la memòria dels nostres avantpassats, que ens parlen dels nostres orígens, de la nostra història i del nostre present.

Xavier Rocas Gutiérrez
Regidor de Cultura i d’Educación